La millor amiga

La millor amiga

Fa molts anys i molts, una princesa era presonera, però no penseu pas que era presa d’un drac o cosa semblant. Era presa pel seu propi pare, en un castell efímer i mig ensorrat. La princesa es deia Sílvia. El seu pare es deia Francesc VII. Els dos vivien al castell. El castell estava situat al mig del bosc.

En el mateix bosc, però no molt endins, un príncep estava caçant amb un arc. El príncep es deia Pep III. En Pep estava perseguint un ocell, molt bonic, l’ocell el va portar fins el castell efímer i mig ensorrat. El príncep va observar tot el castell lentament, però, es va aturar en una finestra, on una donzella, treia el cap. El príncep la va cridar:

-Senyoreta, està bé?

-Oh! Què fa vostè aquí?

-Estava caçant i un ocellet, molt bonic, m’ha portat fins aquí.

-Mmmm….. Vols dir què t’ha portat aquest ocell?

-Sí, exactament, aquest.

-COMPTE! -va cridar la donzella, però ja era massa tard.

El príncep es va despertar a un lloc estrany per ell.

-Què ha passat? -va pensar.

El príncep tenia intenció de moure’s, però, no ho va aconseguir. Quan va recuperar el coneixement, es va adonar que estava encadenat a la paret:

-Senyoreta!! -va cridar.

-Si?

-On ets?

-Mira al teu costat! -la donzella va dir i va mirar cap al costat.

Era allí, també presonera.

-Vostè també està presonera? Però què passa? I el meu arc?

-Sssssssst!

-Què passa?

-Va xiuxiuejar el príncep, sense entendre res.

-Si el meu pare t’escolta, et podria matar… -va dir amb tristesa.

-No et preocupis m’aniré d’aquest lloc. I tu amb mi.

-Com ho faràs?

-Veus la meva espassa?

-Sí.

L’espassa era situada al costat de la princesa.

-Agafa-la, ja.

-Me la pots donar?

-Sí.

En un acte ràpid el Príncep va tallar les cadenes, va alliberar a la princesa. Anaven a fugir, peró, en Francesc va escoltar com fugien. Aleshores en Francesc va agafar l’arc d’en Pep i va disparar al Príncep, però, la donzella es va posar a la trajectòria de la fletxa.

La princesa va caure a terra, el Príncep va empujar l’espasa i li va clavar a en Francesc. De seguida, el Príncep va socorre la princesa, ella en el seu últim esforç va dir:

-Ets la primera persona que es preocupa de mi i també ets el meu millor amic i únic. Gràcies!

En aquell moment va morir.

-Tu també ets la meva millor amiga -va dir entre llàgrimes i tristesa.

El Príncep la va agafar i la va enterrar. Cada dia a l’hora de la seva mort, anava a posar-li roses a la seva tomba.

Helena Escrig Gallego

Temàtica: contes de l'edat mitjana

Clica aquí per llegir més contes!