Els deures de la Mariona

Els deures de la Mariona

CONTE PREMIAT

Hi havia una vegada una nena que es deia Mariona, tenia molt de caràcter però era molt bona persona. Li agradaven molt els instruments. Un divendres, per la tarda la senyoreta Cascarrabia els va demanar que féssin una història màgica. La Mariona va decidir fer-la d’instruments, ja que li agradaven tant.

Vet aquí, una tarda de dimarts, quan em dirigia cap a casa, vaig veure molts camions de mudança a la porta de casa meva. Vaig anar corrent cap a casa i li vaig demanar explicacions a la mare. La mare em va respondre que ens havia tocat la loteria i per això ens anàvem a viure a una casa més gran i més bonica. Jo em vaig posar a plorar i a cridar a la mare perquè no m’havien preguntat a mi, jo no volia marxar de la casa on m’havia criat. Me’n vaig anar corrent a l’àtic perquè no volia que la meva germana petita em veiés plorant. Quan vaig pujar estava tot ple de teranyines i pols, vaig agafar una cadira i la vaig rentar amb la samarreta, quan vaig acabar de netejar-la em vaig seure i vaig estar mitja hora plorant. No tenia ganes de fer res. De cop i volta vaig sentir una música magnífica.

Vaig anar cap on s’escoltava la música, sortia d’un armari. Vaig obrir-lo i… no hi havia res! Però seguia escoltant aquella música tan bonica, quan anava a tancar l’armari em vaig ensopegar i vaig caure dins. Vaig entrar per un portal màgic que estava a dins.

Vaig anar caminant, caminant i caminant. Em vaig trobar una trompeta tirada al terra. Era preciosa! La vaig agafar i em va començar a dir:

– Eh! Tu! Què fas? Et creus millor que jo? Em vaig quedar flipant, li vaig preguntar que com és que parlava i em va contestar que en aquest país tothom podia parlar. Li vaig dir que havia de marxar perquè m’havia de mudar i segur que la mare estava preocupada. La trompeta màgica em va dir que un dia aquí són 5 minuts a la vida real, així que em vaig quedar 5 dies. Va arribar l’hora de marxar, la veritat és que li vaig agafar molt d’amor a la trompeta però, tenia la mare buscant-me.

Vaig tenir la idea de que cada dia aniria a visitar-los i els hi portaria la meva germana petita , ja que em van dir que mai havien vist un bebè ja que ells naixien grans. Me’n vaig anar i ja se m’havia passat l’ensurt de la mudança.

Al dia següent, la professora Cascarabia em va posar un 10 en aquesta magnífica història inventada. Em va dir que tenia molta imaginació perquè jo no tinc cap germana, no em mudo i no tinc àtic.

ANDREA PÉREZ

Escola: Mare de Déu del Carme

Curs: sisè