Polseres salvatges

Polseres salvatges

Hi havia una vegada, en un lloc remot de l’Amazona, hi havia un poblat que es deia “Barcelo”.
En aquell poblat hi havia la cabana curativa: era com un hospital però menys avançat. Allà hi era jo i estava en coma des de feia tres anys per caurem d’un arbre. Allà hi eren la Cristo, l’Igna, el Lleo, en George, el Ton i jo en Roco. Un dia d’aquells els nois em van fer un peluix amb fulles de palmera, us dic per què? Era el meu cumpleanys. Jo no podia dir-los el que volia, però aquell regal em va encantar. Els ulls els van fer amb fruites silvestres, la boca amb unes branques petites i el nas amb una pedra. Aquell dia va ser molt especial per a mi, perqué em sentia ben acompanyat, amb els meus amics i la meva mare. Quan la meva mare s’en va anar en Lleo va dir:
– Escolteu nois, per què no cantem una cançó per alegrar en Roco?
– D’acord -va dir en George.
La Cristo va preguntar:
– Però què cantem?
– Jo em sé una cançó -va exclamar l’Igna.
– I quina canço és? -va preguntar en Ton.
– Es titula “Boig per tu”.
– D’acord -van exclamar tots.

Quan van començar a cantar notaven alguna cosa rara en mi. Us dic el que passava? Heu encertat, m’estava despertant. Tots es van tirar sobre meu. La meva mare va entrar a la habitació i els va dir:
– Però què feu? Aneu amb comte!
Quan tots es van apartar i la meva mare em va veure es va emocionar i em va donar una gran abraçada. Tots ens vam posar tan contents que ho vam celebrar!